Dijous, 22 de maig
Psique i Cupido
Jordi Llovet ens recomana la lectura de L'ase d'or d'Apuleu (Traducció de Joan Bellès. Empúries) en el seu article: Amor i rutina. Si invertim l'ordre de les paraules, tindrem ja la clau del que ens explicarà. Però primer, per fer anar fent boca, ens farà cinc cèntims de l'argument de la història.
Com sap gairebé tothom, entre els llibres IV i VI de les metamorfosis - llibre que de seguida, a l’antigor, va ser conegut amb el nom de L’ase d’or-, Apuleu hi desplegà, com a narració intercalada en la narració completa protagonitzada per Luci, amic de la màgia transformat en burru, la història de Psique i Cupido. Un oracle ha predit al pare de Psique que la noia està destinada a casar-se amb un monstre; la noia es deixada sola en un palau sumptuós, emmig d’un bosc molt agradable; aquella mateixa nit. Cupido – segons que ha previst Venus, la seva mare- s’acosta a Psique, sense que aquesta tingui permís per veure’l, i jeu amb ella, aquella nit i cada vespre; les germanes de Psique, tafaneres, van a visitar-la al seu palau per saber quin aspecte té aquell monstre que frueix de la seva companyia, i Psique, per no quedar malament, “s’empesca que és un home jove i molt bell amb les galtes ombrejades pel borrissol de la barba”; les germanes, envejoses, exigeixen a Psique que mati l’home que s’allita amb ella cada nit, i Psique, que, de fet, es pensa que jeu de debò amb un monstre, agafa de nit un punyal per matar-lo, i, per veure-s’hi (malgrat que l’amant ja li havia advertit que no podia mirar-li mai el físic), encén una llàntia i s’acosta al seu company de llit; llavors, en acostar la llàntia, Psique veu “la bèstia més mansa i dolça de totes les feres, Cupido en persona, el bell déu, fent una bella dormida”; en aquest punt, a la noia “tot contemplant repetidament la bellesa del rostre diví, se li revifa l’esperit”; naturalment, no mata Cupido, i el text presenta aleshores una de les pàgines més delicioses de tota la literatura antiga:
“I mentre Psique, amb ànima insaciable i dominada per la curiositat, examina i maneja les armes del marit (no és metàfora), i en queda meravellada, treu una sageta del buirac, i, en voler comprovar la finor de la punta punxant-se el polze, com que els dits encara li tremolen, prem massa fort, i la punxada és prou fonda perquè brollin a flor de pell unes gotetes de sang rosada. Així, sense saber-ho. Psique caigué, per ella mateixa, en les xarxes amoroses de l’Amor. Llavors, encesa més i més pel desig de Cupido es precipità a cobrir-lo de besades, sense reserva ni pudor, mirant de no interrompre-li el son. Però vet aquí que la llàntia llança del cim de la flama una espurna d’oli roent damunt l’espatlla dreta del déu”; Cupido sent la cremor i, “en adonar-se de la promesa traïda” ( és a dir, que Psique no investigaria mai el seu aspecte), s’allunya volant; a partir d’aquest moment, Psique es debat entre el desig de morir – per haver perdut un amant de tanta categoria- i el mig desig de superar les proves que li posa Venus per tal que pugui reconquerir l’amor del noi; Psique passa les quatre famoses proves ( com les que trobarem segles més tard, entre milers d’exemples, a La flauta màgica màgica de Mozart) i Júpiter, al final de la història, fa beure a la noia l’ambrosia que la converteix en dea i, doncs, que li permet casar-se formalment amb eros. Viuen encara tots dos al celestial estatge.
Abans de saber la cara que tenia el seu amant, segons que llegim a V,4, a Psique, “com sol passar per llei natural, l’hàbit assidu li havia fet agradosa aquella novetat, i el so de la veu misteriosa donava consol a la seva solitud”. Després de veure l’aspecte fastuós del seu amant, només en part a causa de la sageta màgica d’Eros, es torna pròpiament boja per ell, és a dir, se n’enamora. Vet aquí la inversió de la llei natural en la constitució de qualsevol matrimoni. En totes les parelles no mitologiques, allò que actua primer és la pulsió amorosa o l’enamorament atiat per la força fetitxista que converteix un ésser qualsevol en un ésser singularitzat i únic.
Després, com és sabut, ve aquella rutina que psique havia experimentat, paradoxalment, abans d’enamorar-se. Quan Psique no sabia ni l’aspecte que tenia Cupido, no l’estimava, però estava a gust al seu costat; quan ha vist i sabut quin tros d’home comparteix el seu llit, llavors s’enamora, segons que diu el mite, arravatadament.
La història és fabulosa, en tots els sentits del terme: només s’explica pel fet que sigui una història mitològica. És tan fabulosa, que ja s’entén que agradés tant a la generació romàntica, sempre delerosa de trobar exemples antics (des d’aquest Apuleu fins al mite medieval de Tristan i Isolda) que asseguressin la perdurabilitat de l’amor perfecte. Però la realitat és que l’amor funciona, habitualment a l’inrevés: un s’enamora sota el fibló del fetitxisme (pot ser una espatlla, com passa a Apuleu, poden ser uns llavis com magranes, pell de setí, sina ufanosa, o coses més prosàiques) i al cap d’un quant temps (varia en cada cas) l’amor perdura sota l’emblema del costum, la conversació, la paciència o la generositat; o simplement, via fora i cadascú a casa seva.
Però hi ha alguna cosa, en el mite d’Apuelu, que deu conservar una petita dosi de vigència del moment que, no fa gaires generacions, els pares, com déus que decidien olímpicament el destí dels seus fills, podien dir, a una filla que pretenien casar amb un home que li semblava uns monstre, aquella fórmula: “ Tu casa-t’hi i no t’amoïnis; l’amor ja vindrà”. Així l’amor encès li arribà a Psique després d’haver-se acostumat a la rutina amb Cupido, segons que llegireu, amb profit i inevitable record de les versions arcaïtzants de Riba, en aquesta traducció de L’ase d’or
(Els vostres clàssics/ Quadern de cultura del Pais/ 22-5-03)
enllaços: la història de Psique i Eros
cromets 12:46 p. m.Psique i Cupido
Jordi Llovet ens recomana la lectura de L'ase d'or d'Apuleu (Traducció de Joan Bellès. Empúries) en el seu article: Amor i rutina. Si invertim l'ordre de les paraules, tindrem ja la clau del que ens explicarà. Però primer, per fer anar fent boca, ens farà cinc cèntims de l'argument de la història.
Com sap gairebé tothom, entre els llibres IV i VI de les metamorfosis - llibre que de seguida, a l’antigor, va ser conegut amb el nom de L’ase d’or-, Apuleu hi desplegà, com a narració intercalada en la narració completa protagonitzada per Luci, amic de la màgia transformat en burru, la història de Psique i Cupido. Un oracle ha predit al pare de Psique que la noia està destinada a casar-se amb un monstre; la noia es deixada sola en un palau sumptuós, emmig d’un bosc molt agradable; aquella mateixa nit. Cupido – segons que ha previst Venus, la seva mare- s’acosta a Psique, sense que aquesta tingui permís per veure’l, i jeu amb ella, aquella nit i cada vespre; les germanes de Psique, tafaneres, van a visitar-la al seu palau per saber quin aspecte té aquell monstre que frueix de la seva companyia, i Psique, per no quedar malament, “s’empesca que és un home jove i molt bell amb les galtes ombrejades pel borrissol de la barba”; les germanes, envejoses, exigeixen a Psique que mati l’home que s’allita amb ella cada nit, i Psique, que, de fet, es pensa que jeu de debò amb un monstre, agafa de nit un punyal per matar-lo, i, per veure-s’hi (malgrat que l’amant ja li havia advertit que no podia mirar-li mai el físic), encén una llàntia i s’acosta al seu company de llit; llavors, en acostar la llàntia, Psique veu “la bèstia més mansa i dolça de totes les feres, Cupido en persona, el bell déu, fent una bella dormida”; en aquest punt, a la noia “tot contemplant repetidament la bellesa del rostre diví, se li revifa l’esperit”; naturalment, no mata Cupido, i el text presenta aleshores una de les pàgines més delicioses de tota la literatura antiga:
“I mentre Psique, amb ànima insaciable i dominada per la curiositat, examina i maneja les armes del marit (no és metàfora), i en queda meravellada, treu una sageta del buirac, i, en voler comprovar la finor de la punta punxant-se el polze, com que els dits encara li tremolen, prem massa fort, i la punxada és prou fonda perquè brollin a flor de pell unes gotetes de sang rosada. Així, sense saber-ho. Psique caigué, per ella mateixa, en les xarxes amoroses de l’Amor. Llavors, encesa més i més pel desig de Cupido es precipità a cobrir-lo de besades, sense reserva ni pudor, mirant de no interrompre-li el son. Però vet aquí que la llàntia llança del cim de la flama una espurna d’oli roent damunt l’espatlla dreta del déu”; Cupido sent la cremor i, “en adonar-se de la promesa traïda” ( és a dir, que Psique no investigaria mai el seu aspecte), s’allunya volant; a partir d’aquest moment, Psique es debat entre el desig de morir – per haver perdut un amant de tanta categoria- i el mig desig de superar les proves que li posa Venus per tal que pugui reconquerir l’amor del noi; Psique passa les quatre famoses proves ( com les que trobarem segles més tard, entre milers d’exemples, a La flauta màgica màgica de Mozart) i Júpiter, al final de la història, fa beure a la noia l’ambrosia que la converteix en dea i, doncs, que li permet casar-se formalment amb eros. Viuen encara tots dos al celestial estatge.
Abans de saber la cara que tenia el seu amant, segons que llegim a V,4, a Psique, “com sol passar per llei natural, l’hàbit assidu li havia fet agradosa aquella novetat, i el so de la veu misteriosa donava consol a la seva solitud”. Després de veure l’aspecte fastuós del seu amant, només en part a causa de la sageta màgica d’Eros, es torna pròpiament boja per ell, és a dir, se n’enamora. Vet aquí la inversió de la llei natural en la constitució de qualsevol matrimoni. En totes les parelles no mitologiques, allò que actua primer és la pulsió amorosa o l’enamorament atiat per la força fetitxista que converteix un ésser qualsevol en un ésser singularitzat i únic.
Després, com és sabut, ve aquella rutina que psique havia experimentat, paradoxalment, abans d’enamorar-se. Quan Psique no sabia ni l’aspecte que tenia Cupido, no l’estimava, però estava a gust al seu costat; quan ha vist i sabut quin tros d’home comparteix el seu llit, llavors s’enamora, segons que diu el mite, arravatadament.
La història és fabulosa, en tots els sentits del terme: només s’explica pel fet que sigui una història mitològica. És tan fabulosa, que ja s’entén que agradés tant a la generació romàntica, sempre delerosa de trobar exemples antics (des d’aquest Apuleu fins al mite medieval de Tristan i Isolda) que asseguressin la perdurabilitat de l’amor perfecte. Però la realitat és que l’amor funciona, habitualment a l’inrevés: un s’enamora sota el fibló del fetitxisme (pot ser una espatlla, com passa a Apuleu, poden ser uns llavis com magranes, pell de setí, sina ufanosa, o coses més prosàiques) i al cap d’un quant temps (varia en cada cas) l’amor perdura sota l’emblema del costum, la conversació, la paciència o la generositat; o simplement, via fora i cadascú a casa seva.
Però hi ha alguna cosa, en el mite d’Apuelu, que deu conservar una petita dosi de vigència del moment que, no fa gaires generacions, els pares, com déus que decidien olímpicament el destí dels seus fills, podien dir, a una filla que pretenien casar amb un home que li semblava uns monstre, aquella fórmula: “ Tu casa-t’hi i no t’amoïnis; l’amor ja vindrà”. Així l’amor encès li arribà a Psique després d’haver-se acostumat a la rutina amb Cupido, segons que llegireu, amb profit i inevitable record de les versions arcaïtzants de Riba, en aquesta traducció de L’ase d’or
(Els vostres clàssics/ Quadern de cultura del Pais/ 22-5-03)
enllaços: la història de Psique i Eros